dijous, 16 de juny de 2011

L'arribada de l'estiu

Fa dies que no escric, de fet, ja estem mig de vacances (o potser del tot). La veritat aquest any les necessito, suposo que com tot, hi ha temporades més bones, d'altres que menys, i ara necessito carregar piles i d'aquí uns dies mirar com podem millorar el nostre funcionament de cara el "curs" vinent i mil coses més, que això no s'acaba mai. Aquests dies ens dediquem a jugar, a jugar a cartes, al parxís, al sorral... jo a l'hort, també, que comença l'època de més feina, a fer melmelades de prunes, arreglar les tomaqueres... i a preparar la festa dels dos menuts de casa que la setmana vinent ja faran 7 i 5 anys!!
Us deixo amb dues cançons dels Manel. La primera, Aniversari... genial...

I la segona, Captatio benevolentiae, en record a aquelles persones que ja no hi són, que ens han deixat, algunes havent disfrutat d'una llarga vida, i d'altres, que sense saber perquè ho han fet abans d'hora. Però com diuen els Manel, "a vegades ens en sortim, i a vegades una tonteria ens indica que ens en sortim...". Bon estiu a tothom!


I les lletres,

ANIVERSARI
Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
“que demani un desig, que demani un desig”.

I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.

Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.

I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.


CAPTATIO BENEVOLENTIAE
 
Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines, 
en grans sobretaules on els avis canten, 
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim. 
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,
ens en sortim.

2 comentaris:

Marvan ha dit...

Bon estiu!!! A nosaltres ja també ens queda poc per desapareixer!!! Ja en tinc ganes també!
A disfrutar

Àfrica ha dit...

Gràcies, Marvan! Que passeu molt bon estiu!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...